Un cambio mejor que una rutina (Prólogo) (Català)

Falta un mes per canviar la meva rutina. El meu nom és Julia. Tinc disset anys. El més que ve en faré divuit. Sóc pèl-roja amb els ulls daurats, sí, són daurats, sona estrany però es la veritat. La meva pell es molt pàl·lida. No sóc gaire alta, per a mi esta bé. Aquesta confecció que tinc no m’ha ajudat gaire en la meva vida social. En els últims anys ho he passat molt malament. El meu pare el van empresonar per les drogues, la meva mare treballa de sol a sol per oblidar-ho. Guanya molts diners, però jo vull que estigui més amb mi i amb la meva germana petita, la Marta. Al meu institut tota la gent és igual. Hi ha molts “canis” i molts “friquis”. Però aquí vaig trobar la meva millor amiga. Ho explico en passat perquè fa sis mesos que va morir en un accident de moto. Anava amb el seu xicot, ell casi no es va fer res. Quan va tornar a l’institut va passar completament de mi. Como tothom el mimava per el simple fet d’haver patit. Cada dia em queia pitjor. Mai em va semblar un bon noi per a la Mònica, però ella l’estimava, i jo si la veia feliç, estava feliç. Ens ho passàvem molt bé. Sempre estàvem fent gracies, rient, ens donàvem suport mútuament, érem com germanes i la seva pèrdua em va afectar molt. A partir d’això em vaig començar a apartar-me més de la gent, em vaig tornar més reservada, no confiava en ningú, només pensava que l’única que entenia la vida era jo, que ningú la veuria de la mateixa manera que la veig jo. Tots em semblaven uns ingenus que no sabien el que era passar-ho malament de debò. Que publicaven als seus estats del Facebook coses tristes que els havia passat o posaven Em vull morir, sense saber de veritat el que vol dir això. A les hores del pati em quedava en un racó llegint el meu llibre, Taibhse o escoltant música. La gent que passava se’m quedava mirant amb mala cara, a vegades amb sentiment de pena, però no m’importava. La única cosa que volia es marxar d’aquell poble, anar a Barcelona a complir el meu somni, i el de la Mònica. Volíem ser cantants per sobre de tot i la veritat es que no ho fèiem malament. Ens vam prometre que lluitaríem per fer-ho, i quan va morir jo li vaig prometre que ho faria per ella. A la meva mare li donava igual el que fes, simplement li vaig dir que si em podria passar uns quants diners al principi, per satisfer les meves necessitats i ella hi va acceptar. Tenia tantes ganes d’acabar el curs i anar-me’n a Barcelona. Volia canviar tot el meu passat, volia tornar a néixer.