Era l’últim dia d’institut. Només em quedava el dematí i ja seria lliure. A primera hora tocava entrega de notes, discurset del nostre futur, mini festa amb menjar i finalment la graduació. Ja havia acabat l’últim curs de batxillerat, y tocava fer la celebració amb la toga i el birret.
Com sempre, la majoria de les meves notes eren excel·lent menys Educació Física. Estava bé. La nostra professora no era d’aquelles en que s’enrotllaven explicant el mateix i donant voltes a la mateixa cosa. Era espontània en cadascun dels seus discursets i m’agradava escoltar-la. Sempre aprenia coses noves. Després del seu discurset va tocar l’hora del menjar. Els nois estaven com si no haguessin menjat en sa vida i les noies estaven parlant entre si sense provar res. Jo em vaig agafar una mica de Coca-Cola i me’n vaig anar a seure al meu lloc. Vaig observar que unes noies parlaven i em miràvem. No li vaig donar gaire importància. Fins que es van apropar cap a mi.
- Júlia no?.- No sa sàvia el meu nom quan havíem passat dos anys juntes.
- Si, sóc jo.
- Era per dir-te si aquesta nit vindràs.-Em vaig quedar pensant fins que vaig dir.
- Potser si, a on es?
- A la meva casa, a les deu d’acord?- la que va contestar era la noia més popular de l’institut. M’ho hauria d’haver imaginat. Que ximple que sóc.
Vaig afirmar amb un gest del meu cap i van marxar. Jo vaig seguir observant el meu entorn mentre bevia la meva Coca-Cola. Va acabar l’hora de l’esmorzar i tocava anar al pati. Després d’aquesta mitja hora, tocava arreglar-se per la graduació. Vaig enviar-li un missatge a la meva mare perquè penses que havia de venir. No em va contestar. Me’n vaig anar amb totes les noies a canviar-nos. Les togues eren de color lila fort, ami m’agradaven, però a mes d’una companya de classe no li feien gaire gracia. Segurament que es pensarien que serien vermelles com les de High School Musical, que innocents. Em vaig canviar ràpidament per no haver d’escoltar-les queixar-se del pentinat, el maquillatge... Vaig sortit a la zona comuna on es celebraria l’acte. Vaig anar a seure al meu lloc quan ma venir en Carles, el nuvi de la Marta.
- Hola.- em va sorprendre que em parles desprès de tant de temps sense dirigir-me la paraula.
- Hola.
- Ja estem aquí, es la nostra graduació.
- Si es veritat.- no tenia ni idea de on volia arribar.
- Veuràs, jo ho vaig passar molt malament després de l’accident, saps?
- ¿I per això no vas ser capaç d’anar a veure el seu enterrament, de donar el teu condol a la seva família?- em començava a posar vermella de l’ira que m’estava entrant en aquell moment- a sobre tens la barra de després de sis mesos et dignes a parlar amb mi, no vas ser l’únic que vas sofrir. I ara no tens el dret de venir aquí a disculpar-te.
- Ja ho sé, però ho tenia que fer. Me passat tots els dies somiant que ella encara estava aquí, amb nosaltres- mentre deia això ami se’m queien les llàgrimes, però l’escoltava- he estat pensant en que tan de bo m’hagués passat ami això, però no va ser així, i tots els dies em penedeixo, però ja no hi puc fer res.- definitivament em vaig posar a plorar, ell em va agafar y em va abraçar, sentia com ell també plorava.
Ens vam apartar, ell em va eixugar les llàgrimes amb les seves mans. Li vaig dir que havia fet bé de dir-m’ho i em vaig disculpar per el meu arravatament de fúria. Ell va fer un gest de que no passava res. Ens vam quedar allà asseguts fins que van començar a arribar els familiars. Mentre que els alumnes saludaven a les seves famílies, jo vaig buscar la meva. Vaig veure a la l’Abril, la nostra mainadera, que també feia de la nostra mare. Portava a la Marta agafada de la mà. Quan em va veure va venir corrent a abraçar-me, només tenia cinc anys però tenia la mentalitat d’una de molts més. La vaig agafar en braços i em va dir:
- La meva tata es molt gran.-vaig riure i li vaig contestar:
- Tu també ho ets.- i li vaig donar un petó a la galta.
Per megafonia van anunciar el començament de la graduació, vaig deixar a la meva germana al terra i va marxar, juntament amb l’Abril, cap a segona fila. Mentre anava a asseure, anava buscant a la meva mare. Però no va aparèixer. M’ho havia d’haver imaginat. Van començar a dir els noms, vaig pujar jo, em van donar l’enhorabona i vaig tornar a baixar. Sort que no em fan fer dedicar unes paraules, d’això se’n encarregaven les “populars”. Abans de seure una altra vegada, al fons de totes les cadires ocupades per les famílies, havia una mare de peu. La meva. Em va fer un gest, però jo vaig fer com si no la veies.
La festa es va acabar, vam tirar els birrets. ¡I ja érem lliures! Van venir totes a felicitar-me. La meva mare es va apropar a mi, em va acariciar la galta i em va dir:
- Ja t’has fet gran.
- I tu no has estat al meu costat.
Vaig fer un gest per treure la seva mà de sobre la meva cara i em vaig dirigir a agafar a la meva germaneta. Estava molt feliç, com si hagués sigut ella la que es graduava. Al contrari que jo, ella era una nena molt maca. Tenia els ulls blaus com el mar i el cabell ros. Però no era ximple, com aquella frase que diuen: Las rubias són tontas. Segurament seria perquè s’ha tingut que valer per si sola. L’Abril estava molt emocionada, casi va plorar. Ella va ser la que va estar al meu costat i al de la meva germana quan va passar lo del meu pare, ella era qui anava a les audicions de ballet de la meva germana, ella ens venia a buscar. Tot ho feia ella. Vam fer una abraçada conjunta i vaig veure com la meva mare ens observava amb expressió d’anel·lació.
Abans de marxar, en Carles es va apropar i em va dir:
- Aniràs a la festa avui?
- Si, es el més probable.
- Et passo a buscar a les vuit?
- D’acord.- I li vaig somriure.
Els dos ens vam quedar parats davant la meva reacció. Sense dir res més, vam marxar cadascú cap a casa seva.
No hay comentarios:
Publicar un comentario